Quin idioma és més fàcil d’aprendre si parles català?

Si parles català, tens una sort lingüística que sovint no valores: ja domines una llengua romànica i, en la gran majoria dels casos, també el castellà. Això vol dir que tens mig camí fet cap a unes quantes llengües i un bon punt de partida per a les altres. Però quina et costarà menys?

Aquí repassem els nou idiomes que es poden aprendre a Parlumi (espanyol, anglès, francès, italià, portuguès, català, alemany, neerlandès i suec) des del punt de vista de qui parla català. Amb una advertència: «fàcil» no vol dir el mateix per a tothom. La motivació, l’exposició i el temps que hi dediques pesen tant com la distància entre llengües.

El castellà: el cas especial

La majoria de catalanoparlants ja parlen castellà, així que no cal gaire debat. Només un apunt: fins i tot quan una llengua es fa servir cada dia, es pot polir. L’ortografia, els falsos amics entre totes dues llengües (estimar, que en castellà vol dir «apreciar» o «calcular», o cama, que és el llit) i algunes construccions calcades són el terreny on hi ha més marge de millora.

L’italià: el més amable

Per a molts catalanoparlants, l’italià és la llengua que es fa més fàcil al principi.

Vocabulari molt proper: finestra, porta, tavola, mangiare. Moltes paraules s’entenen a la primera.
Pronunciació transparent: s’escriu gairebé com es pronuncia, i els sons no et sorprendran gaire.
Pronoms com els nostres: l’italià té ne i ci, que funcionen de manera semblant als nostres en i hi. Ne voglio due (en vull dos).
Auxiliar essere: com el francès, fa servir «ser» per formar el passat amb molts verbs (sono andato, he anat). És el primer escull seriós.

Allò que costa més és el que ve després: les dobles consonants (pala i palla no són el mateix), els plurals irregulars i el subjuntiu, que fan servir més que nosaltres.

El francès: molt a prop, però amb una ortografia exigent

El francès comparteix amb el català coses que el castellà no té: els pronoms en i y (j’en veux, j’y vais) i molt vocabulari quotidià (fenêtre, table, manger).

Però té dues dificultats clares:

L’ortografia i la pronunciació: moltes lletres no es pronuncien (ils parlent sona «il parl») i hi ha vocals noves, com les nasals o la u francesa.
Els falsos amics: attendre (esperar), marcher (caminar, funcionar), pourtant (tanmateix).

A canvi, la gramàtica et serà molt familiar. Si tens paciència amb la fonètica, és una llengua on avances de pressa.

El portuguès: fàcil de llegir, menys d’escoltar

Llegir portuguès des del català i el castellà és sorprenentment fàcil. Escoltar-lo és una altra història, sobretot al principi: vocals nasals (pão, mãe), sons que es redueixen i un ritme molt diferent. El portuguès del Brasil, que és el que s’ensenya a Parlumi, sol ser més fàcil d’entendre que el d’Europa perquè pronuncia les vocals amb més claredat.

Gramaticalment, el portuguès té alguna sorpresa, com l’infinitiu personal (para nós fazermos), però res insalvable.

L’anglès: no és el més fàcil, però el tens a tot arreu

Lingüísticament, l’anglès és més llunyà que les llengües romàniques: és germànica, la pronunciació no segueix l’escriptura i té molts sons que no tenim. Però té tres grans avantatges:

Gramàtica senzilla en molts aspectes: sense gènere gramatical, verbs que canvien poc i sense formes de cortesia complicades.
Molt vocabulari llatí, sobretot en registres formals: information, decision, possible.
Exposició constant: música, sèries, internet, feina. Cap altra llengua estrangera és tan present al teu dia a dia.

Aquesta exposició sovint compensa la distància. Per això tanta gent hi arriba més lluny que amb llengües teòricament més properes.

L’alemany: el repte més gran

Per a qui parla català, l’alemany és, en general, el més exigent dels nou:

Tres gèneres (masculí, femení i neutre) que no coincideixen amb els nostres: das Mädchen (la noia) és neutre.
Casos gramaticals: l’article canvia segons la funció de la paraula a la frase.
L’ordre de les paraules: el verb conjugat va en segona posició i, a les subordinades, al final.

A canvi, la pronunciació és força regular i, un cop entens la lògica, és una llengua molt sistemàtica. I si ja saps anglès, molt vocabulari bàsic et sonarà: Haus, Wasser, trinken.

El neerlandès i el suec: més fàcils del que sembla

Totes dues són germàniques, però més properes a l’anglès que l’alemany i sense casos a la gramàtica del dia a dia. Si saps anglès, avançaràs més de pressa del que esperes.

Neerlandès: vocabulari molt proper a l’anglès (appel, water, boek) i una gramàtica més senzilla que l’alemanya. La g gutural s’assembla a la j castellana, que ja saps fer.
Suec: els verbs no canvien segons la persona (jag är, du är, vi är) i la gramàtica és força senzilla. El més difícil és la melodia i alguns sons.

I el català?

Si llegeixes això, segurament ja el parles. Però si tens a prop algú que l’aprèn, li pots dir una cosa encoratjadora: per a qui parla castellà, francès, italià o portuguès, el català és una de les llengües més accessibles d’Europa.

Llavors, quin és el més fàcil?

Si ho mirem només per la distància entre llengües, l’ordre aproximat per a un catalanoparlant seria: italià i portuguès (llegit) al capdavant, francès molt a prop, després anglès, neerlandès i suec, i l’alemany com el més exigent.

Però la llengua més fàcil d’aprendre és, gairebé sempre, la que tens ganes d’aprendre i pots fer servir. Una llengua propera que no et motiva s’abandona; una de llunyana que necessites per a la feina o per a una persona que estimes, s’acaba aprenent.